dilluns, de febrer 05, 2018

Alguns apunts sobre els Salvat durant el segle XIX

Cocó és una de les pel·lícules d’animació més interessants que s’han fet darrerament. És original, és entretinguda i amb una vessant filosòfica. Ens parla de la mort i del record a través de les tradicions mexicanes al voltant del Dia dels Morts, que aquí celebrem com la Castanyada i Tots Sants d’una manera molt diderent. I hi ha una reflexió molt profunda: els morts no moren del tot mentre algú els recorda. Una frase que et fa pensar.

En alguns moments de la meva vida he buscat i he escrit sobre els meus avantpassats, mirant de reconstruir el meu arbre genealògic i conèixer més sobre aquests familiars llunyans, situant-los en la seva època. Gràcies a Facebook, una cosina llunyana meva, l’Antònia Claver Salvat, es va posar en contacte amb mi i vam intercanviar informació sobre avantpassats comuns altafullencs.

Vaig descobrir el nom complet del pare del meu rebesavi. Fins llavors només sabia que es deia Salvat de cognom -evidentment- i que havia estat casada amb la Francesca Torrell , nascuda el 1800 i morta el 1896, i havien tingut un fill, Joan Salvat Torrell, mort el 1895 als 64 anys. Doncs ara ja sé que el pare del meu rebesavi es deia Joan Salvat Elias i tenia un germà, nascut el 1817 a Altafulla. Dos germans que es portaven bastants. Potser eren fills de diferents mares. També vaig poder saber que Joan Salvat Torrell es va casar amb Magdalena Ramon Plana el  27 de gener de 1855. 

Altres coses que ja sabia abans era que d’aquest matrimoni van néixer un fill i una filla. L’Anton Salvat Ramon (1867-1950), que podeu veure en la fotografia de 1932 a la finca La Xacona, va heretar les terres del pare i les va comprar a Joaquim Casas Carbó el 1929. Va tenir cinc filles i un únic fill, el petit, l’Anton Salvat Fortuny (1909-2003), el meu avi, que ja vaig conèixer, igual que les germanes petites: Francisca i Rosalia.

Tornem a la Francesca Torrell, un personatge que sempre m’ha impressionat pels pocs apunts biogràfics que m’han arribat a través de la memòria de la família. Nascuda el 1800 -data rodona-, va vure la Guerra del Francès, explicant als seus descendents algunes coses que havien patit amb les tropes napoleòniques, com que els van portar fins a Bonastre a un grup d’altafullencs, però no els van acabar fent res i els van deixar allí. Hi deu haver uns  deu quilòmetres de distància entre aquestes dues poblacions.

La Francesca Torrell regentava una taverna a Altafulla. Dedueixo que devia quedar-se viuda aviat perquè a casa mai han parlat del seu marit. Aquesta taverna tenia una reixa i li deien la Taverna de la Reixeta (Ratxeta) i ella era la Ratxeta, el seu fill el Ratxet i el renom arriba als nostres dies. Nosaltres encara som de Cal Ratxet. La Francesca Torrell va venir cap a Torredembarra quan el seu fill va començar a portar en arrendament unes terres propietat de la Família Casas-del pintor Ramon Casas-, entre les quals l’Hort de Pinyol, l’actual Hort de Ratxet, situat just davant de l’entrada al nucli de Torredembarra per l’Avinguda Catalunya.

La Francesca va anar a viure a l’Hort de Pinyol amb el seu fill, però continuava molt arrelada a Altafulla. Ho demostra que cada diumenge, fins que va ser molt gran, anava a missa a Altafulla. M’imagino una dona amb vuitanta anys complerts anant per camins cap a l’església de la vila veïns. La Francesca va morir amb 96 anys, un any després que el seu fill. El seu fill petit Pere va  emigrar a Barcelona, on trobem, doncs, una altra branca dels Salvat, que van sortir d’Altafullai que arriba fins avui amb l’Antònia Claver Salvat i la seva família. En un terreny que ara és bosc pujant cap a l’ermita de Sant Antoni d’Altafulla, encara hi ha una pedra on hi trobareu la inscripció FT, les inicials de Francesca Torrell. La Francesca Torrell, d’alguna manera, encara està viva.  

dissabte, de desembre 09, 2017

Va d’almogàvers: el tercer llibre de l’Enric Grangel

Tenia pendent parlar una mica del darrer llibre que ha publicat l’Enric Grangel. Des que va deixar la política activa culminada amb nou mesos com alcalde de Torredembarra, l’Enric s’ha centrat en la seva faceta d’escriptor de novel·la històrica. Va debutar amb El mapa de Calípolis el 2014, va continuar l’any passat amb El caballero de la espuela dorada i ara ens sorprèn amb Miklagard.

En aquesta nova novel·la, l’Enric ens trasllada a inicis del segle XIV per fer-nos viure l’epopeia dels almogàvers a l’Àsia Menor i Grècia, primer contra els turcs i després contra grecs i francs, en l’anomenada Venjança Catalana. Les aventures de les tropes mercenàries amb Roger de Flor al capdavant és un tema que sempre m’ha fascinat. De ben petit vaig descobrir aquest episodi de la mà d’en Víctor Mora i el seu heroi de còmic Tallaferro i des de llavors he anat llegint sempre que he pogut sobre el tema. L’Enric Grangel ens ofereix una nova perspectiva del pas dels catalans per l’Imperi bizantí amb una novel·la que portar per títol Miklagard, que és com els nòrdics d’aquella època anomenaven Contantinobla. Alguns dels seus guerrers formaven part de la guàrdia de l’emperador de l’Imperi Romà d’Orient.


Grangel aborda la seva novel·la des de tres perspectives diferents: un jove almogàver pirinenc, un guerrer viking i un orfebre musulmà. Més de 400 pàgines on no hi falten les acurades descripcions d’aspectes de la història que van més enllà de les batalles i les intrigues de palau, producte d’una imponent documentació. L’autor ens submergeix en un moment històric molt peculiar i potser desconegut per molts: uns milers de catalans canviant el curs de la història. Perquè si Roger de Flor i els seus almogàvers no haguessin parat els peus a uns turcs molt envalentonats potser Constantinobla hauria caigut un segle i mig abans. Qui sap...   

dissabte, de novembre 11, 2017

Una veritat incòmoda

Prefereixo Carles Puigdemont en llibertat vigilada a Bèlgica que tancat a la presó espanyola de Soto del Real. La darrera jugada del president català ha estat mestra i una atac molt important a l’enroc del Govern i la Justícia espanyola. La decisió del jutge belga desmunta l’estratègia de l’Estat espanyola i dona a la causa catalana una matèria prima molt valuosa mentre no s’executa l’eurordre per extradir el president català i els quatre consellers fa el seu recorregut jurídic: temps.

Temps que permetrà a Puigdemont fer campanya a les eleccions del 21 de desembre però també veure com cada cop més polítics europeus criticaran l’actitud espanyola en el procés català. I és que és inassumible per l’espai de llibertat que vol ser la Unió Europea que politics escollits democràticament i líders socials pacífics estiguin tancats a presó. I més després de les mínimes garanties jurídiques que han tingut i els lamentables abusos policials que han patit.

Mentre les veus a Europa, que amb una diferent gradació, demanen una solució política o arriben a comparar l’actual govern Rajoy amb el franquisme, alguns dirigents polítics espanyols comencen a perdre els nervis, perquè s’està evidenciant que darrera d’una façana d’un estat de dret hi ha un règim que tendeix perillosament cap a l’autoritarisme sinó hi està instal·lat ja. No hi ha separació de poders, els mitjans de comunicació estan controlats de forma descarada pel govern, la policia està polititzada i grups feixistes cometen agressions campant pel carrer sense control.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

dimecres, d’octubre 18, 2017

‘Joc de Trons’ a Altafulla (II)


Altafulla està vivint un mandat municipal molt accidentat, digne de la premiada sèrie televisiva Joc de Trons, amb aliances, traïcions i reconciliacions que se succeeixen a un ritme trepidant. Poc després de creuar l’equador ja s’han trencat dos governs diferents. L’Alternativa Altafulla (AA), que va guanyar amb claredat les eleccions de 2015, ha provat de governar amb l’EINA -marca liderada per ERC- i posteriorment amb el PDECat i ara només li quedaria una tercera opció: l’únic regidor de Ciutadans. L’alcalde, Fèlix Alonso, ja ha descartat aquesta possibilitat. Des de l’oposició no és contempla tampoc una moció de censura. Ja es va negociar després del trencament AA-EINA, sense arribar a bon port. Un any i mig després és poc menys que impensable, tot i que la política municipal ens depara sovint girs de guió inesperats. Tot apunta, doncs,  a una recta final de mandat amb un executiu en minoria dels cinc regidors de l’Alternativa.

Si la primavera de 2016 la rivalitat entre Fèlix Alonso i Jordi Molinera -líder de l’EINA-, amb l’horitzó de les eleccions de 2019, va provocar el naufragi d’un pacte de govern que estava a punt de complir cinc anys, aquest cop ha estat la negativa de l’alcalde ecosocialista de cedir els locals municipals per al referèndum d’autodeterminació de Catalunya  el motiu del trencament amb el PDECat. El govern altafullenc, víctima col·lateral del procés. Alonso haurà de compaginar el seu escó al Congrés amb una alcaldia menys plàcida que fins ara, sense majoria al ple.  Tot i els amplis poders que el sistema polític dona als alcaldes, si l’oposició treballa en bloc pot recuperar competències per al plenari i provocar molts maldecaps a un batlle en minoria. I la primera prova de foc seran els pressupostos de2018. Si Alonso no vol veure’s obligat  de prorrogar-los haurà de pactar amb alguna de les tres forces de l’oposició. La geometria variable a l’altafullenca ha començat. O el que és el mateix: un nou capítol d’aquest particular Joc de Trons.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

Podeu llegir l'article ‘Joc de Trons’ a Altafulla (I)

dijous, d’octubre 05, 2017

De l’11-M a l’1-O: dos grans enganys

Després de l’atemptat de l’11 de maig de 2004 a Madrid, el llavors president del govern espanyol, José Maria Aznar, va trucar als directors dels principals diaris estatals per convèncer-los que ETA estava darrera de la massacre. L’objectiu era mantenir una mentida tres dies per guanyar les eleccions generals. En l’època dels SMS i amb Rubalcaba com a cervell pensant socialista els plans del PP van fracassar. Per cert, el candidat del PP era Mariano Rajoy. 

Tretze anys després no han calgut trucades de Rajoy a directors i diaris. Són més papistes que Papa a l’hora de defensar la sagrada unitat d’Espanya i, si la veritat mor pel camí, tal dia farà un any. La brutalitat de les agressions de la policia espanyola als catalans que només volíem votar, amb més de 800 ferits, estan fent la volta al món, però a la resta de l’Estat espanyol arriben manipulades i són els policies -protegits per cert fins a les celles- els ferits, que en un dia han passat de 12 a més de 431. De la mentida ara se’n diu post-verita t i el govern espanyol aspira a ser-ne campiona mundial. Volen imposar el relat de la “kale borroka” de l’independentisme i l’únic que han aconseguit amb l’actuació criminal de la policia és que Catalunya ja hagi desconnectat sentimentalment d’Espanya del tot. I ara només cal la desconnexió política. És qüestió de temps.

Article publicat al setmanari NoticíesTGN

dilluns, de setembre 25, 2017

Un nou projecte radiofònic a la vista : “Gerros xinesos”


M’agrada fer ràdio. No m’hi he guanyat mai la vida, però pràcticament cada setmana en una emissora o un altre em conviden a tertúlies polítiques. Enguany en podreu escoltar a Onda Cero, Calafell Ràdio i Ona laTorre. Però des d’aquest dilluns 2 d’octubre inicio un nou projecte en aquesta darrera emissora: un programa d’entrevistes que li he posat com a títol Gerros xinesosos. Serà a Ona la Torre, la ràdio del meu poble, ara que compleix deu anys.

Un nom una mica estrany pel programa no? M’he inspirat en una frase de qui va ser president del Govern espanyol de 1982 a 1996, Felipe González, que deia sobre els expresidents: “Som con grans gerros xinesos en apartaments petits. Ens retiren del mobiliari perquè se suposa que són valuosos, però estan tota l’estona fent nosa”.

A Torredembarra acumulem en 38 anys de democràcia local diversos exalcaldes i desenes d’exregidors, que poden esdevenir petits gerros xinesos. En aquest espai volem mantenir converses en profunditat amb alguns d’ells amb l’objectiu d’aprofundir en  la història política recent de Torredembarra -molt intensa per altra part- i conèixer millor aquests polítics locals, tan de la seva obra de govern o la seva tasca d’oposició com de la seva trajectòria anterior i posterior al seu pas per l’Ajuntament.

Us espero doncs cada dilluns a partir de les 21:05 hores al 107.0 FM a Ona la Torre i els que no pogueu, disposareu del podcast de cada espai a la pàgina de Facebook del programa. Engeguem el dia 2 d’octubre amb Enric Bonan, que va ser regidor del 1979 al 1983 per l'Agrupació d’Electors per l'Entesa Municipal.

dijous, d’agost 10, 2017

Torna a escoltar tots els “Tastets d’història”


Les dues darreres primaveres ha participat en un projecte comunicatiu que, vist en perspectiva, el considero molt interessant: Tastets d’història. Es tracta d’un programa radiofònic emès per Ona la Torre codirigit i copresentat peri en Quim Nolla, historiador i arxiver, i jo mateix. L’objectiu de l’espai era parlar d’història local d’una manera amena.

Entre l’abril i el juny de 2016 es van emetre tretze programes i de l’abril al juliol de 2017, deu més. Hem  parlat de personatges com Antoni Roig, Pere Badia, Pere Romeu i Miquel Mestre Avinyó, però també de les pedreres romanes, els bombardejos de la Guerra Civil, la Batalla de Torredembarra de 1713 o els assalts de pirates i corsaris a la costa torrenca.

Des de fa uns dies podeu escoltar tots els podcasts del programa:



I estem treballant en una tercera temporada per seguir parlant d’història d’una manera distesa, però igualment enriquidora, creant un espai amè, de difusió i debat al voltant de la historia i el patrimoni de Torredembarra.