Neix l'ARA Camp deTarragona

Aquest dimecres 9 de desembre  s'ha publicat el primer número de la l'ARA Camp de Tarragona, un suplement que almenys un cop al més trobareu a les pàgines centrals d'aquest diari que va néixer ja fa més de cinc anys. Durant setmanes hem estat treballant perquè aquest nou producte informatiu veiés la llum i, un cop ha arribat als quioscs i als ordinadors, tauletes i smartphones, he experimentat una satisfacció sincera i coneguda. Ara toca preparar el segon número per a consolidar un projecte que tot just ha començat a donar les primeres passes.

Comparteixo l'article que hi he publicat per presentar l'ARA Camp de Tarragona als lectors i lectores.

Josep Rovira, l’altre olímpic torrenc

L’atletisme torrenc ha tingut ja dos representants en els Jocs Olímpics del segle XXI: Yousef El-Nasri a Sydney 2000 i Berta Castells a Atenes 2004, Beijing 2008 i Londres 2012. Però una anys abans, a Barcelona 1992, Torredembarra també va estar present a les pistes de l’Estadi Olímpic Lluís Companys. En Josep Rovira va ser un del centenar de jutges d’atletisme catalans que van prendre part en aquella cita històrica del nostre país.

En Josep Rovira Cabré, conegut com Pepito pels seus amics, va néixer a Coma-ruga el 1943 i als setze anys va venir a viure a Torredembarra, a Babilònia, en una època on encara no havia engegat el boom de la construcció i en aquesta zona de la Torre tot eren sínies. Allí mateix va treballar-hi durant molts anys, a la fàbrica de la Pirelli. Ha estat, però, al món de l’atletisme al qual hi ha dedicat moltes, moltíssimes hores. Va ser al futbol, l’única secció que tenia a començaments dels setanta la Unió Deportiva Torredembarra (UDT) , la seva primera presa de contacte amb l’esport torrenc, com a delegat de l’equip juvenil.

A l’atletisme hi va arribar uns anys més tard de la mà del seu fill, l’Àngel, que va començar a competir en la incipient secció d’atletisme de la UDT. En Josep s’hi va començar a implicar, portant el seu fill i altres joves atletes a competir i també entrant a la junta directiva. Al cap d’un temps li va sorgir l’oportunitat de fer un curs de jutge a Barcelona i es va treure la llicència. Era l’any 1982. Va començar a fer de jutge en tota mena de competicions, fins que deu anys després, es va convertir en un dels deu tarragonins que va formar part de l’equip de jutges dels Jocs Olímpics de Barcelona.

En la cita olímpica barcelonina, en Josep va fer de jutge en la competició de salts de llargada i la marxa atlètica. Recorda una ciutat abocada amb els Jocs. L’acreditació que portava penjada del coll li permetia pujar als transports públics de forma gratuïta, però també incitava a l’hospitalitat del barcelonins i barcelonines. No era estrany que el convidessin a pujar al cotxe i portar-lo on calgués. El va impressionar molt el desplegament impressionant de seguretat, que ell compara, entre rialles, amb la sèrie televisiva Los hombres de Harrelson. Els controls eren molt exhaustius i els policies estaven a tot arreu, fins i tot camuflats com a jutges. No era per menys. Recorda el cas d’una atleta marroquina que patia amenaces d’integristes islàmiques per córrer amb pantalons curts.

Els jutges estaven allotjats en un edifici a la Vila Olímpica i en Josep confirma que en els mòduls dels atletes hi va haver de tot menys un “excés de concentració” de cara a les competicions. Els jutges es “portaven” millor. La seva experiència olímpica no va acabar amb aquella cerimònia de clausura amb Los Manolos i Peret, sinó que el setembre va formar part de l’equip de jutges dels Jocs Paralímpics. Allí va conèixer un esperit de superació enorme i una gran competitivitat entre els atletes paralímpics. En total, va passar gairebé un mes a la capital catalana vivint uns dies que recorda com un regal i una experiència irrepetible.

Després de Barcelona 1992, va seguir fent de jutge i va adquirir responsabilitats a nivell territorial i en la Direcció General d’Esports de la Generalitat. Va ser president durant quatre anys de la Federació de Jutges Àrbitres de Tarragona.  També va ocupar el càrrec de secretari tècnic de la secció d’atletisme de la UDT i durant més d’una dècada en va ser el delegat. El 2012, després de complir els 70 anys va passar a tenir el títol de jutge honorífic, que comporta no pagar la quota anual i poder arbitrar només proves escolars.

En Josep destaca la gran quantitat d’atletes internacionals que han sortit de la Unió Deportiva Torredembarra, un camí que va obrir la Maite Montaña i que ha continuat amb olímpics com Yousef El-Nasri i Berta Castells, arribant fins a l’actualitat amb joves amb una altíssima projecció, com és el cas de l’Aaron Sola. Un cop despunten, els esportistes torrencs passen a l’Agrupació Atlètica Catalunya, club amb el qual l’UDT hi té un acord. Per a en Josep, més conegut com a Papi en la secció, la clau principal d’aquests resultats són els entrenadors i en destaca especialment els germans José Luis i Jesús Velasco.

Els joves atletes torrencs segueixen normalment una trajectòria semblant. Coneixen l’atletisme a través de la promoció a les escoles i els Jocs Escolars amb nou o deu anys. Fins al voltant dels catorze anys no s’encaminen cap a una disciplina concreta i dos o tres anys després és quan decideixen si el món de l’atletisme els agrada de veritat i estan disposat als sacrificis que comporta o deixen la competició. En el primer cas, arriba el moment de fer el salt a un club més gran i, si la progressió continua, arriben títols i rècords més importants i potser la possibilitat d’anar a uns Jocs Olímpics.

Actualment en Josep Rovira ja ha passat a un segon pla en l’atletisme torrenc, després de més de tres dècades molt intenses de treball i molta responsabilitat. Ara segueix l’activitat dels atletes de la nostra vila per internet i continua vibrant amb els resultats que aconsegueixen campionat rere campionat. 

Escacs i procés

Ha esdevingut un recurs molt fàcil entre analistes i tertulians que corren per diferents mitjans de comunicació comparar el procés sobiranista de Catalunya amb una partida d’escacs. Els qui fan aquest símil en saben sovint ben poc d’aquest joc-ciència. Fins i tot pot ser que no sàpiguen com es mouen les peces. Però queda bé establir aquest tipus de comparacions i no només en la política catalana, sinó també en l’espanyola o en alguns episodis de la geopolítica mundial. Personalment, des dels meus limitats coneixements del joc de les 64 caselles, crec que el que estem vivint a Catalunya els darrers anys té bastants paral·lelismes amb una partida d’escacs.

Primer de tot, podem identificar dos bàndols clarament diferenciats, situats a cada banda del tauler. Estem davant d’una partida molt llarga, que recorda aquells mítics enfrontaments entre Karpov i Kasparov a mitjans dels anys vuitanta, i, per molt que alguns dels integrants dels dos bàndols facin esforços per accelerar la partida, la batalla va per llarg, cap a una guerra des desgast. Veiem també típiques jugades dels escacs. Hi ha qui s’enroca. Hi ha qui intenta fer combinacions de peces que acaben sortint bé o malament. Hi han amenaces, descobertes, peons que avancen, peces que desapareixen del tauler, altres que guanyen més pes en el tauler... Molta estratègia i també moviments tàctics que sorprenen a l’adversari.

I també errors. I un dels errors que es poden detectar és a l’hora d’identificar les diferents peces de cada color. Des del bàndol unionista, la gran majoria estan convençuts que el rei en l’exèrcit rival és Artur Mas. Si fan escac mat a Mas, guanyaran la partida. Aquesta és l’estratègia i tots els moviments tàctics van cap allí. I s’equivoquen. Mas és la dama! És la peça més valuosa, amb molta capacitat de lideratge, habilitat política i projecció internacional. Però algunes vegades, per a guanyar, s’ha de sacrificar la dama i imposar-se en la partida amb les torres, els alfils i qui sap si coronant un peó. Una de les grans incògnites d’aquesta partida, que ja té com a tauler tot l’Estat espanyol i aviat podria ampliar-se a Europa, és si caldrà sacrificar la dama del bàndol independentista i sobretot, si s’escau, quin ha de ser el moment just. Una mala jugada podria ser fatal i posar en escac el veritable rei, que és la majoria sobiranista actual en la societat catalana. Cal planificar molt bé els propers moviments i calcular la reacció de l’adversari. En dependrà el resultat final de la partida.

Article publicat al setmanari Notícies TGN

Oriol Pijoan, el jardiner que fa cervesa

L’Oriol Pijuan va començar a fer cervesa amb un kit per a produir 25 litres que va comprar per internet i menys d’una dècada després produeix milers d’ampolles a l’any i està al capdavant d’una de les fires de cervesa artesana de referència a nivell de Catalunya. Però l’Oriol és guanya les garrofes fent jardiner. La producció de cervesa no li genera gairebé beneficis. El que guanya ho reinverteix. Però viu amb passió l’elaboració i la promoció de l’Estraperlo, una cervesa molt lligada a Torredembarra.

Després de fer primer de BUP al recent estrenat IES Torredembarra, l’Oriol Pijuan Santacana va continuar els seus estudis a Camp Joliu. Aquest centre educatiu situat a l’Arboç estrenava a començament dels noranta un nou sistema docent que combinava quinze dies intern i quinze dies treballant en una empresa. L’escola buscava potenciar la formació en unes comarques penedesenques abocades a la viticultura i l’enologia, però també atreia alumnes d’altres zones. La primera empresa on va fer pràctiques l’Oriol va ser a Cal Ratxet, dedicada al cultiu d’horta i planter a Torredembarra des de fa unes quantes generacions. Al tercer curs, va escollir tirar cap a la branca de la jardineria.

I ja fa gairebé dues dècades que fa de jardiner, dissenyant espais i parcs. L’Oriol va començar a treballar en un viver dedicat a la planta ornamental a Bellvei, però ben aviat va començar a treballar pel seu compte. I va seguir formant-se, en administració  financera i màrqueting. També ha cursat un postgrau sobre espais verds. Mai ha deixat de formar-se. Parlar amb ell de jardineria et permet aprendre molt. Gaudeix explicant que s’ha de tenir en compte, per exemple, a l’hora de crear un parc urbà. No és el mateix que estigui situat en un barri ple de parelles joves amb nens que en un amb molta població jubilada. O el valor afegit que dóna tenir-hi arbres amb molta fulla, que retenen la pols i, per tant, la contaminació.

Al món de la cervesa hi va arribar jugant. Amb en Roger Núñez van adquirir per internet un kit de 25 litres per produir aquesta beguda. Van començar a fer proves, es van engrescar i va néixer l’Estraperlo, un nom que evoca el passat contrabandista de Torredembarra, amb una etiqueta molt torrenca, amb el Roquer com a  gran protagonista. Les primeres produccions les van fer a una planta de cervesa artesana a l’Hospitalet de Llobregat, fins que l’octubre de 2010 van invertir en maquinària pròpia i van instal·lar un centre propi de producció en uns baixos al carrer Baix de Sant Pere. Curiosament, en el primer pis de la finca, uns anys abans assajaven els Ni folla, un grup de música del qual l’Oriol en formava part, “fent veure que tocava el saxo”, com recorda ell rient.

La presentació en societat de l’Estraperlo va ser el juliol de 2008 en ple casc antic de la Torre, entre Cal Serafí i l’Església de Sant Pere Apòstol. Ho van fer acompanyats d’una big band i enmig de la Festa Major del Quadre. En aquella època, a Catalunya només existien una quinzena de productors de cervesa artesana. Actualment en trobem deu vegades més i el fenomen s’ha escampat per la Península Ibèrica i han sorgit cerveses artesanes a Euskadi, Madrid o Sevilla.

Un any després van néixer la Fira de la Cervesa Artesana de Torredembarra, que l’Oriol i el Roger van voler fer a l’octubre per intentar oferir una activitat que pogués atreure gent a Torredembarra fora d’una temporada turística cada cop més curta. El risc hi era, però la fira va atraure gairebé 200 persones i, any rere any s’ha anat consolidant, com un esdeveniment on la gastronomia, amb la col·laboració dels establiments del cas antic torrenc, hi té un pes cada cop més important, complementant les conferències i la música en directe. Ja se n’han celebrat sis edicions -el 2013 no es va realitzar- i s’ha hagut de limitar a quinze els expositors, tot i la gran demanda, perquè l’espai de la plaça del Castell és el que és. El públic que assisteix a la Fira de la Cervesa Artesana és molt heterogeni, amb parelles joves amb nens, grups d’amics o gent de més edat. A l’Oriol el sorprèn el nivell d’expertesa de cada cop més assistents, capaços de diferenciar, per exemple, els tipus de llúpol de cada cervesa que tasten. Fa pocs anys, això era impensable.

La producció de la Cervesa Estraperlo continua sent limitada, amb coccions periòdiques d’uns 180-200 litres. On es pot trobar l’Estraperlo? Evidentment en diversos establiments de Torredembarra, però també en altres locals de poblacions entre Vilafranca i Cambrils. L’Oriol assenyala que aquesta era l’àrea per on es movien els torrencs a començaments del segle passat. També se’n pot tastar a Barcelona. L’Estraperlo ha rebut diversos reconeixements en els seus set anys d’existència, com el primer premi en la darrera Fira de la Cervesa Artesanal Catalana a l'Arboç, després d’aconseguir el segon lloc un any abans. En aquest certamen, que ja és un clàssic del calendari de fires cerveseres, són els mateixos visitants els que escullen la cervesa preferida. Està clar que l’Estraperlo agrada.

Des de fa un parell anys vola sol en aquesta aventura, després de la sortida del Roger de l’empresa. L’Oriol es planteja nous projectes per a l’Estraperlo, que ben aviat anirà desvelant i que reforçaran Torredembarra com un dels punts importants en el mapa de la cervesa artesana catalana. El que va començar com un joc ara és una marca reconeguda, amb un prestigi creixent dins del sector. 

Júlia Ramon, profeta al Baix i l’Alt Gaià

La Júlia Ramon Puig és la darrera de les filles adoptives de Torredembarra. Fa més de quaranta anys que hi viu, però continua mantenint llaços molt estrets amb la població que la va veure néixer el 1948, Santa Coloma de Queralt. No és cap casualitat que l’any 2014 pronunciés el Pregó de la Festa Major d’aquest municipi de la Baixa Segarra i que, quan l’any anterior va rebre el títol de filla adoptiva de Torredembarra, l’acompanyessin en l’acte de reconeixement molts veïns de la vila de la Conca de Barberà, inclòs el seu alcalde.

És la petita de tres germans, filla d’una infermera i podòloga, aficionada al teatre, i un torner que feia cadires, tocat pel catalanisme i les lletres. Per la casa dels Ramon havien passat molts prohoms catalanistes, intel·lectuals il·lustres, entre els quals el filòleg i gran ordenador de la llengua catalana, Joan Corominas. Els Ramon tenien botiga, on hi venien cadires, estris de fusta i més endavant armaris de cuina prefabricats que s’escampaven amb èxit per l’Espanya del Desarrollismo. La Júlia va estudiar a les Monges, a les Escoles Nacionals i també Batxillerat. No el va acabar, perquè volia guanyar diners com les seves amigues i als 16 anys va entrar a treballar a una empresa dedicada a la incubació d’ous. Uns anys després va anar a treballar a una fàbrica de gèneres de punt.

Com va anar a parar de Santa Coloma a la Torre? Doncs acompanyat una amiga que hi festejava i, al cap d’uns mesos, ella va acabar fent el mateix amb l’Antoni Fusté. El 1972 es va casar i va venir a viure a Torredembarra, on va començar a treballar al Torrepiel, una botiga que havia acabat d’obrir al cor del carrer Antoni Roig, Un any després naixia l’Abel i, com ella mateixa afirma, la vida se li va complicar. Va començar una processó de metge en metge, sense obtenir un diagnòstic clar sobre que tenia el seu filll. Després va néixer l’Anna, que era sorda. L’Abel i l’Anna han anat en diversos centres especialitzats i també ella ha hagut de destinar -hi moltes hores en el seu aprenentatge. Les dificultats són molt grans i ha hagut d’anar desenvolupant diferents estratègies. Aprenent dia a dia.

La Júlia va començar a treballar en una perruqueria, però ho va deixar per dedicar-se més als seus fills, combinant-ho amb una feina en què podia organitzar millor el treball, des de casa. Fa 26 anys que es dedica a vendre joies. I no ho fa tan malament, ja que és de les primeres del rànquing, cosa que li ha servit per gaudir de premis de l’empresa, inclòs un viatge a Nova York. Actualment continua treballant en aquesta empresa, tot i que des de l’inici de la crisi les vendes han baixat sensiblement.

Tenir un fill amb discapacitat era molt més complicat fa unes dècades, quan els seus eren petits. Hi havia molts pocs recursos públics. Tot plegat va portar a la creació de l’Associació Matinada l’any 1992, amb el suport de l’Ajuntament que llavors presidia Santiago Segalà. Els fundadors van ser vint-i-dos famílies amb fills discapacitats, més alguns socis protectors. D’aquesta manera, els fills van poder anar al Vendrell, a un centre especialitzat, amb el transport gratuït gràcies al Consell Comarcal i l’Ajuntament. Des de llavors la Júlia és presidenta de l’associació Matinada. Explica que en les assembles generals ja intenta que algú la succeeixi, però no vol entrar ningú. I aprofita a fer una crida al voluntariat, perquè sempre falten mans per a les diferents activitats de l’associació. Un gran pas endavant va ser a mitjan dels noranta, quan es va crear el centre ocupacional i el taller al Polígon Roques Planes amb una cessió de terrenys municipals a la Fundació Tallers de Catalunya.  Uns anys després, l’Onada es va fer càrrec de la gestió dels centres de treball i ocupacional.

Tornem a l’Abel. És un noi especial. En tots els sentits. Té un do pel dibuix. El seu sentit de la perspectiva i la seva memòria són prodigiosos. I ja ha fet diverses exposicions. També ha il·lustrat un llibre, Raïm raïm raïm, una història d’un nen autista. A través del dibuix l’Abel es comunica. També ha practicat esport i ha participat als Special Olympics, aconseguint unes quantes medalles. Són molts moments difícils però també moltes satisfaccions els que li ha donat l’Abel a la seva mare.

La història i la arqueologia són les aficions de la Júlia. Li ve de família. Concretament del pare, Roman Ramon, un gran aficionat a la història local i que va rebre el títol d’Arxivador perpetu de l’Associació Arqueològica de la Vila de Santa Coloma de Queralt. La mare era actriu de teatre aficionat. El catalanisme també l’havia respirat a casa des de ben petita, amb reunions en plena època franquista, amb personatges com Frederic Marés,  Serra Ràfols o el mateix Joan Corominas, a través de l’associació arqueològica.

La Júlia, com hem dit, és filla adoptiva de Torredembarra i ella ho considera un reconeixement al món del discapacitat. El dia del seu nomenament va ser una jornada molt especial, amb una sala de plens amb gent dreta i lla presència de molts amics i familiars. I és que més enllà de La Matinada, la Júlia també s’ha implicat en altres entitats torrenques, com el Consell de Sostenibilitat, és voluntària de la Fundació Vicenç Ferrer i de la Lliga contra el Càncer. És molt coneguda a la seva vila d’adopció. Potser per això ha rebut ofertes per entrar en política municipal, però sempre les ha rebutjat i mai ha manifestat els seus colors polítics. Ella vol seguir sent la Júlia, de la Matinada, la mare de l’Abel, la muller de l’Antoni.

Publicat al setmanari Diari de la Torre

Música per tot Europa, castells arreu de Catalunya

L’Anton Gras Ciuró,conegut per tothom com el Ton Sagal, i la música són indestriables. Com ho són també la seva figura i el fet casteller a la Torre i al Camp de Tarragona. Mentre els castells els va mamar de ben petit, no hi havia massa tradició musical a la seva família. Només recorda un avi que tocava el violí. Però a aquell nen de Cal Sagal, nascut l’any 1928, li agradava la música. Als onze anys va començar rebre classes de solfeig del mestre Carles Ferrari, organista de la Parròquia de Sant Pere Apòstol de Torredembarra. Avançava molt més ràpid que la resta d’alumnes.  Tanta era la seva fal·lera per la música, que el llibre amb què aprenia solfeig estava fet malbé per la humitat perquè se l’emportava a la Sínia per repassar mentre al vespre regaven. Posteriorment va aprendre a tocar la trompeta amb el vendrellenc Gavaldà i Jaume Miralles, tot  i reconèixer no tenir massa bufera, i el timbal, de forma autodidacta.

Però molts recorden en Sagal de l’Orquestra Savoy, on hi va entrar amb només 16 anys tocant la bateria i en va esdevenir posteriorment també trompetista i veu. La bateria la va aprendre a tocar amb el Mètode Chispa, inventat als anys 40 per un jove músic barceloní, però abans va posar-se les piles per interpretar ràpid els principals ritmes ballables del moment (valsos, pasdobles, fox...)  Era època de racionament i restriccions d’electricitat i a l’hivern, com la llum no venia fins a l’hora de sopar, assajava sota la llum d’una espelma.

Amb la Savoy va tocar per tot Catalunya i l’Aragó, i com a músic professional va actuar durant més de tres dècades, viatjant no només per tota la Península, sinó també per Suïssa, Alemanya, Dinamarca, Suècia... Fins i tot va creuar l’estret per tocar a un cabaret de Tànger i a Casablanca. En la primera població va viure la independència del Marroc de l’Estat Espanyol i en la segona va actuar al mateix local on és va rodar la mítica pel·lícula protagonitzada per Humphrey Bogart i Ingrid Bergman. I recorda amb un somriure que va poder tocar -no interpretar, perquè no dominava aquest instrument- el piano del Sam. Les gires arreu s’acumulaven. En un actuació podia cantar fins a setanta o vuitanta cançons diferents i quan la memòria -tot i tenir-ne molta- no hi arribava, ho feia la improvisació. Un dia un company d’orquestra va comptar els ballables que havia cantat: 105!

Mai es va allunyar molt temps de la Torre. Va ser membre i president del cor La Veu del Poble, que mantenia viva la tradició de les caramelles. Els més veterans recorden encara el trio musical que va formar amb el seu cosí Anton Martí i Joan Miracle per actuar al Xiringuito. Va ser una idea que va importar de les seves gires. I va funcionar amb molt èxit durant una vintena d’estius, mentre que a l’hivern continuava voltant per mitja Europa. De pagès mai en va deixar de fer a la finca de la família, tot i que el fet de ser músic professional limitava la seva dedicació.

Parlar d’en Ton Sagal és fer-ho dels Nois de la Torre. Ell va ser un dels fundadors de la colla el 1975 i més endavant va ocupar el càrrec de president. També ostenta el títol de Cap de colla d’honor.  L’afició pels castells li ve de família. El seu avi patern estava molt implicat amb les colles vallenques a finals del segle XIX i, a través del seu pare i el seu oncle, la passió castellera va arribar al Ton. Ell era un fix a les places castelleres durant els anys 40 i 50 i coneixia als principals caps de colla del món casteller del moment. A ningú li ha d’estranyar que el Ton Sagal fos un element bàsic en la fundació dels Nois de la Torre a meitat dels setanta. Com a crossa i baix participava  en les construccions de la colla de la camisa blau cel, però també va ser l’impulsor del grup de gralles de la colla, amb ell al timbal, aprenent de forma autodidacta l’inconfusible toc de castell. Així van poder deixar de llogar el grup de grallers que els acompanyava en els primers anys d’existència.

I si sabia tocar el timbal perquè no en podia ensenyar? Per casa seva van passar diversos aprenents, com en Siscu Aguilera -el primer amb només quatre anys- o en Jordi Rovira. El timbal no és instrument fàcil. Perquè no els ballés quan el tocaven caminant calia entrenament i ho feien al pati que té darrera de casa seva, al carrer Freginal.  Però els seus consells no eren només pels timbalers,sinó que els grallers agraïen les seves observacions i opinions. Fins el 1992 l’Anton va tocar el timbal de manera continuada.

Amb la política mai ha volgut tenir-hi relació. Havia conegut que era l’exili en el seu pare i ell havia patit el fet de ser fill de republicans. Molts cops li van proposar anar a llistes electorals i només ho va acceptar en les eleccions municipals de 2015, quan en Lluís Suñé li va proposar tancar la candidatura de l’Alternativa Baix Gaià. Va acceptar ràpid. En Lluís l’havia ajudat en un problema que va tenir i va considerar que era el moment de fer-ho. I és que en Ton és així, agraït.

L’any 2007 la Coordinadora de Grallers i Timbalers va homenatjar-lo en el 14è Dia del Graller, a Vilafranca. D’aquella emotiva jornada en guarda un llibre farcit de signatures i bones paraules de grallers de tot Catalunya i dels seus alumnes i imatges de la seva trajectòria en el món casteller i de la cultura popular.  L’any 2010 va ser el seu poble qui el va homenatjar quan l’Ajuntament el va nomenar Fill Predilecte de la vila de Torredembarra. Un homenatge més que merescut.

Remei Hurtado: recollint després de sembrar

Està vivint un any 2015 ple de reconeixements. L’abril va convertir-se em la tercera Torrenca de l’any i aquest mes de juny ha estat la pregonera de la Festa Major de Sant Joan de Baix a Mar, el barri que la va veure néixer el 1949. La Maria Remei Hurtado Mercadé està molt satisfeta d’aquests reconeixements i els considera un premi a tota una vida en què ha fet moltes coses de forma desinteressada, traient hores al son per compaginar-ho amb la feina i la criança dels fills. El títol de Torrenca de l’any és una culminació d’aquesta trajectòria vital, una fita que agraeix sobretot als seus fills i a la intensa campanya que van portar a terme en la votació popular que li va permetre superar en la final a tot un campió mundial, com el pilot de bike-trial Àngel Batlle, i a un metge tan estimat per molts torrencs i torrenques, el doctor Carles Miracle.

Nascuda a Baix a Marc, als quinze anys va anar a viure a Babilònia. Va estudiar Teneduria de llibres -el que ara és administrativa- i francès a Tarragona. El 1964 va començar a treballar a la notaria de Torredembarra, a les ordres d’en Manuel Crehuet, que compaginava escriptures i testaments  amb el teatre, una passió que va encomanar a la Remei. Ella va representar fins a una desena d’obres amb el Grup d’aficionats a l’Art, que havia fundat Crehuet. La primera va ser Tres angelets a la cuina. Crehuet la va marcar força en uns anys en els quals un encara s’està formant i, per això, en el pregó de la Festa Major de Baix a Mar va recordar la seva figura. En Manuel va ser qui va refer el text del Ball de Sant Joan i en va impulsar la seva tercera representació a la Torre, després de la de 1924 i la de 1940. I també algun intent fallit al llarg de més de mig segle. El Ball de Sant Joan es va tornar a representar els anys 1996 i 1997 a l’envelat de Cal Bofill. Precisament la Remei interpretava un dels papers principals, el d’Herodies, en un muntatge en què es va implicar tot el barri marítim torrenc. Crehuet va dirigir el muntatge ja malalt i no va poder l’estrena. Va morir una setmana abans.

A la notaria de Torredembarra, la Remei hi va treballar-hi vint-i-set anys, començant com a auxiliar i acabant d’oficial primera. Allí va viure el boom de la construcció al municipi, que va transformar molts horts i camps d’oliveres i garrofers dels Munts, de Clarà o de Babilònia en blocs de pisos i xalets. També va viure la decadència de la pesca Baix a mar i com els fills dels pescadors es posaven a treballar en la indústria, a la recerca d’un sou fix cada mes. Canviaven les barques per una feina a Cal Llovet, la SACE, Cal Mercadé, la Pirelli... L’avi de la Remei era pescador. El seu pare treballava a la SACE.

La cuina també està entre les seves aficions. La Remei és una de les cuineres del Bull, un plat que reconeix molt laboriós i que no agrada a tothom. En la darrera Diada del Bull va cuinar una olla amb 350 racions d’aquest plat elaborat amb l’estómac de la tonyina. És una de les impulsores dels “Canticontes”, que porten a la gent gran de la Residència Pere Badia en forma de petits contes que escriuen i representen.  Temps viscut  és un relat que ha escrit la Remei i que està basat en les vivències de quan anava a l’Escola de la Milagrosa, a les Monges, i en què evoca la disciplina i la vergonya pels càstigs que rebien, com haver de lluir unes orelles de ruc durant una bona estona davant la mirada de la resta d’alumnes.

La família ha estat bàsica en la vida de la Remei. Ha tingut quatre fills, separats la gran i el petit per divuit anys i admet que sense l’ajut del seu marit, en Josep Maria, hauria estat impossible poder dedicar temps a un llistat d’aficions i a tasques altruistes i desinteressades: el Centre d’iniciatives i Turisme, El Baúl de la Abuelita, Rally de Sitges,el  Pregó del Carnestoltes, la Fira del Mar, el Correllengua,  les Rates de Biblioteca… També sense el paper del seu marit, la seva tirada cap les arts i cap a la creativitat haurien quedat frenades. Ara els fills han crescut, ja té cinc néts i li encanta fer d’àvia. Una nova tasca. I molt especial.

La Remei gaudeix amb internet i les xarxes socials. Es va haver d’introduir en el món dels correus electrònics i l’skype per obligació, per poder mantenir contacte regular amb el seu fill petit, en Joan, que està a Escòcia. Recorda els anys 50 i 60, quan molts joves catalans emigraven a altres països d’Europa i la carta postal era l’única manera de mantenir-hi contacte, amb la lentitud que portava. Ara, a través de la pantalla de l’ordinador, la comunicació és instantània. La relació entre la Remei i les noves tecnologies va més enllà. Des de fa un temps té un blog i actualitza diàriament el seu compte de Facebook amb imatges i reflexions. Amb cert rubor reconeix que al blog i a Facebook posa la seva vida al descobert. Una vida que continua escrivint amb el seu caràcter especial.

Joan Morros, la cuina és la seva vida

A en Joan Morros el van parir en una cuina. Ell mateix afirma esbossant un somriure. La restauració la porta a les venes. Li ve de família. Nascut el 1965, en Joan Morros Casasús va créixer enmig de fogons que s’encenien i s’apagaven i cambrers amunt i avall carregats de plats. Primer volent ajudar amb vuit o nou anys, fent més nosa que servei, i després convençut que de gran volia ser cuiner. El seu pare preferia que fes una altra cosa a la vida i en Joan va començar a estudiar enginyeria industrial. Però al cap d’un any va deixar-ho. La vocació podia més. El seu pare ho va acceptar, però amb una condició: abans d’estudiar hostaleria havia de treballar un any en un restaurant sense cobrar, coneixent l’ofici des de baix, netejant olles i pelant patates.

Dit i fet. Durant un any, en Joan va treballar al Finisterre, un dels restaurants de més prestigi de la Barcelona de mitjan anys vuitanta. Després va estudiar tres anys a l’Escola d’Hostaleria, on li va venir molt bé aquesta experiència d’un any al peu de canó. Molts processos bàsics ja els dominava i alguns professors i li encarregaven que supervisés els seus companys de classe mentre feien pràctiques. El perfeccionament el va fer dos anys a Tolousse. Allí va aprendre la gestió del negoci de restauració, pastisseria, tota mena de tècniques... Era una època  que França dominava sense gairebé contestació la cuina mundial, amb l’eclosió de la nouvelle cusine. Potser només el Japó i els països nòrdics s’acostaven a la cuina del país veí.

Acabada aquesta primera etapa de formació, va venir una època de tombar pel món, per a treballar i per seguir aprenent. Mèxic, el Japó, el Nord de França... A Mèxic va anar més enllà dels tòpics de la cuina d’aquell país, on hi ha, per exemple, cinquanta tipus diferents salsa de chile. Del Japó també en  va aprendre moltes coses i algunes les ha incorporat en els seus plats. El van impressionar els mercats, amb la gran quantitat de varietats de tonyina i de verdures que s’hi poden trobar. I també el tracte exquisit que reben els cuiners al país nipó. En Joan aposta per un gran futur de la cuina nipona i avisa que els propers anys se’n parlarà molt.

Després d’aquesta experiència internacional, va tornar a l’establiment dels seus pares, el Restaurant Morros. I al cap d’uns anys el va començar a dirigir. Els primers anys del seu retorn al restaurant més emblemàtic de la Torre van ser bons, però, amb l’arribada de la crisi econòmica, tot va anar cap a baix. El Restaurant Morros era d’un nivell alt, amb una clientela que es va veure molt afectada per la situació econòmica cada cop més complicada. S’havia acabat l’època que les empreses no estalviaven en despeses i els àpats van ser un dels primers capítols que van decidir retallar. O directament algunes empreses van desaparèixer.

L’ant 2010 tancava el restaurant Morros, que acumulava més de quaranta anys de brillant trajectòria, projectant el nom de Torredembarra per tot el país. En Joan explica que el tancament li va saber més greu pels seus pares que per ell mateix. Va agafar-se mig any sabàtic i va marxar. Però ha tornat a la Torre. Des de fa dues temporades treballa dirigint la cuina del Tennis Lounge Bar. Aquest local dels Munts ha passat de ser un espai per prendre una copa en bona companyia a un lloc on poder menjar amanides, carpaccios, vaporades i sobretot un bon arròs, l’especialitat d’en Joan. En la seva ment, però, està la idea d’obrir un nou negoci a la Torre, més petit que el Restaurant Morros però amb l’objectiu d’aprofitar la gent que el coneix.

Quins són els referents d’en Joan a la cuina? Ell va conèixer el Ferran Adrià de la primera etapa, quan a set o vuit fills de restauradors que preparaven un menú van rebre el l’assessorament del geni. D’això fa tres dècades, però recorda que en Ferran ja tenia una base de cuina “tremenda”, però que la seva evolució posterior no li ha agradat. En Joan s’identifica més amb la cuina de la Carme Ruscalleda o del desaparegut Santi Santamaria, perquè treballen amb producte de temporada i no amaguen el que és. Les esferificacions i les deconstruccions no l’acaben de convèncer. També reconeix que ha gaudit amb la cuina dels germans Roca.

A en Joan li agrada anar al mercat, veure quin producte hi ha i improvisar, combinant en els seus plats els productes de temporada. Reivindica la figura dels cuiners als restaurants, on creu que és el 70% de l’èxit d’un establiment. I un darrer consell: el cafè, la gran assignatura de molts restaurants, fins i tot dels de molt nivell. Recorda que el cafè és la majoria dels cops el sabor que s’emporta el client i pot deixar un mal regust o arrodonir un àpat, un conjunt que s’ha de cuidar de l’inici al final. 

Article publicat al Diari de la Torre

Torredembarra tanca el cercle i ja té un alcalde republicà

El ple de constitució de l’Ajuntament de Torredembarra d’aquest dissabte ha investit Eduard Rovira com a nou alcalde de Torredembarra. Rovira és el primer alcalde d’Esquerra Republicana de Catalunya a la Torre des de la Segona República, gràcies als vots dels regidors del seu partit i dels representants del Partit Socialista i Alternativa Baix Gaià, que formaran el nou govern d’aquesta convulsa població de la costa tarragonina. Molts tenen posada l’esperança que aquest govern posarà fi a gairebé dues dècades d’inestabilitat política a en el consistori torrenc.

Amb la investidura del republicà Rovira, Torredembarra tanca el cercle iniciat en la nit de les eleccions municipals de 1999, quan Esquerra va anar a dormir havent assolit tres regidors, a punt de negociar un govern de coalició amb els dos representants socialistes i dos dels independents del GIT per desbancar de l’alcaldia el convergent Santiago Segalà, molt contestat els darrers anys del mandat, i situar com a nou alcalde Josep Bargalló. Però la recuperació d’un vot nul de CiU en el recompte a la junta electoral del Vendrell va donar el sisè regidor als nacionalistes i va deixar amb dos els republicans. Convergents i populars van tornar a pactar i Esquerra va quedar a l’oposició momentàniament, perquè un any després Segalà dimitia i al cap d’uns mesos els republicans entraven en un govern tripartit amb CiU i PSC i el convergent Miquel Àngel Lecha com a alcalde.

Torredembarra ha vist des de llavors alcaldes de diferents colors polítics que s’han succeït sense completar un mandat sencer, governs de tots tipus, dimissions, mocions de censura i, com a colofó, la Guàrdia Civil entrant a l’ajuntament i enduent-se detinguts l’alcalde i diversos regidors. Fins i tot ja es va viure un govern d’esquerres entre els anys 2004 i 2008, encapçalat pel socialista Manuel Jiménez i amb la participació del PSC, ERC, ABG i el GIT. El final va ser bastant lamentable i molts esperen que no es repeteixin els errors que van acabar amb la dimissió de Jiménez. L’escenari, set anys després, és molt diferent. Té ben poc a veure.

Però tornem al 1999. Potser molts ja no recordin qui era aquell tercer regidor d’Esquerra que va durar només unes hores. Es deia Lluís Suñé. Els republicans l’havien “fitxat” com a independent després del seu lideratge de la plataforma per la gratuïtat de l’autopista AP-7. Suñé no va digerir bé l’entrada d’Esquerra al govern l’any 2001 i va marxar, creant Alternativa Baix Gaià, al capdavant de la qual s’ha mantingut fins ara, esdevenint el regidor més veterà i sent decisiu en l’elecció d’un alcalde republicà per a Torredembarra. És la quadratura del cercle polític a Torredembarra després de setze anys marcats per la inestabilitat endèmica. Estem ara davant d’un canvi de cicle o només serà un nou capítol en la imprevisible política torrenca? Ho sabrem durant els propers quatre anys.

Publicat al setmanari Notícies TGN

Cal una segona volta a les eleccions municipals?

Les eleccions locals del passat 24 de maig han deixat uns plens municipals molt fragmentats en la majoria d’Ajuntaments catalans, on hi trobem cinc, sis, set i fins i tot alguna força política més representada. Per sumar majories absolutes fan falta tres o quatre forces en un gran nombre d’aquests consistoris, amb la més que previsible inestabilitat que aquesta circumstància produirà durant els propers quatre anys, a causa dels múltiples interessos i jocs d’equilibris existents. Ens podem preparar per a un reguitzell de mocions de censura en el transcurs d’aquest mandat que ara just comença. 

La fragmentació i la governabilitat són termes antagònics en la immensa majoria dels casos i qui acaba rebent les conseqüències de la ingovernabilitat són els ciutadans en forma de picabaralles entre grups municipals, paralització de projectes, manca d’una idea clara de cap a on ha d’anar el municipi. Com podríem evitar aquestes situacions? El canvi de la llei electoral ad hoc que volia aprovar a corre-cuita el PP fa uns mesos mitjançant la qual el cap de la llista de la força més votada seria l’alcalde no sembla una bona solució.  Potser hauríem de mirar cap als nostres veïns francesos, que fan servir una segona volta per acabar de triar els seus representants municipals.

Al  nostre país ja tenim una segona volta en l’elecció dels alcaldes, però la protagonitzen els regidors electes amb aliances que sovint sobten o indignen els votants que els acaben d’escollir. Combinacions massa cops contra natura per desplaçar de l’alcaldia la força més votada i bastir pactes entre els “perdedors” per uns i forces amb “objectius comuns” per altres. Si fóssim a França aquest passat cap de setmana a Tarragona haurien d’haver escollit alcalde entre el cap de llista del PSC i el de Ciutadans o a Reus entre el de CiU i el de la CUP.

Us ho imagineu? Que haurien fet els caps de llista de les altres forces que no han aconseguit quedar entre els dos primers? Demanar el vot per un o altre o apostar per l’abstenció? I els electors? Farien cas als líders polítics i acudirien a l’urna amb una pinça al nas com els francesos d’esquerres en les presidencials de 2002 quan van haver de triar entre la dreta (Chirac) o l’extrema-dreta (Le Pen)? Un panorama ben complicat. El que cada cop sembla més clar és que hem de canviar l’actual sistema electoral i adaptar-lo als nous temps.  Com també és més que previsible que aquest mandat serà llarg i tortuós en molts municipis tarragonins.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

Les lliçons de les eleccions a Altafulla

Els resultats de leseleccions municipals a Altafulla haurien de ser analitzats per les localitats veïnes i no tan veïnes. Mentre a tot arreu els plens municipals s’atomitzen fins al límit de la governabilitat, Altafulla ha reduït els grups municipals a la meitat: dels 8 del 2007 als 4 del 2015. Quina és la causa que la localitat altafullenca vagi a contracorrent en aquestes eleccions? La trobarem analitzant el paper del govern i l’oposició aquests darrers quatre anys.

Les tres forces polítiques que han format el govern altafullenc aquest mandat -Alternativa Altafulla, l’EINA (hereva de SI) i CiU han passat de set a deu regidors. El ple en té onze. Tots tres han incrementat un regidor.  La ciutadania premia l’estabilitat, el dia a dia d’un govern sense estridències i que ha sabut vendre els projectes que ha tirat endavant i les fites que ha aconseguit. Tot això no ha capitalitzat únicament l’alcalde, l’ecosocialista Fèlix Alonso, sinó que Jordi Molinera i Pere Gomés –al capdavant de l’EINA i CiU- han augmentat vots i regidors.

L’oposició d’aquests darrers quatre anys, en canvi, ha estat escombrada del ple. IDEAL i PP han pagat car haver dimitit de les seves funcions fiscalitzadores del govern durant aquesta darrera part del mandat.  El càstig ha estat cruel per part dels veïns i veïnes altafullencs aquest 24 de maig, sobretot amb IDEAL, que ha quedat a dos vots d’obtenir representació i ha perdut els dos regidors que tenia. El Partit Popular, absent del ple d’Altafulla el darrer any per la dimissió dels seus dos regidors a mig mandat i la incapacitat de reemplaçar-los per altres membres de la llista, també s’ha quedat sense representants municipals.

La novetat és Ciutadans, que aprofita l’onada  a nivell estatal per entrar amb un regidor al ple altafullenc. En canvi no ho han aconseguit ni Altafulla si pot-sorgida del Cercle Podem i encapçalada per l’excap de llista de CiU Joan Albert Spuch- ni la Llista Oberta d’Altafullla -la marca blanca del PSC liderada per l’incombustible Fonxo Blanch-. Costa molt entrar quan ets fora.

Les claus del 24-M a Torredembarra

1

1.  Esquerra Republicana de Catalunya ha guanyat per primer cop les eleccions municipals a Torredembarra i ho ha fet amb claredat: avantatjant amb un regidor i més de 350 vots la segona força. Eduard Rovira, encapçalant un grup municipal amb quatre membres amb tres cares noves, serà el successor d’Enric Grangel, com alcalde excepte un gir de guió tan inesperat com incomprensible, i dirigirà un govern que tot apunta que ser  tripartit. Rovira no ha fet massa soroll ni aquests darrers mesos en el govern ni durant la campanya. I el premi li ha arribat.

2. Ciutadans ha aprofitat la inèrcia a nivell català i espanyol i se situa com la sorprenent segona força del ple torrenc amb tres regidors, que estan, malgrat una sorpresa majúscula,  condemnats a l’oposició. El seu cap de llista, Toni Cruz, líder de la Plataforma Antiradar, ha canviat un vaixell que s’ha enfonsat (GIT) a un que navega amb força (Ciutadans).

3. El PSC es queda amb els tres regidors que tenia, però ara com a tercera força i perdent vots. Mirant el panorama general socialista, aquest no és un mal resultat per Jordi Solé i companyia -dues cares noves com són Vale Pino i José Garcia- i més tenint en compte la jugada d’Enric Grangel donant suport a ERC en el darrer tram de campanya.

4. La debacle de CiU és tan espectacular com esperada. De res li ha servit canviar la llista de dalt a baix i exhibir una cara nova en el primer lloc, Anna Magrinyà. Només dos regidors. La llosa de Masagué és molt pesada i l’escissió protagonitzada per Rosa Maria Guasch contribueix a descavalcar els nacionalistes de la seva posició central a la política torrenca des del 1979, quan han estat sempre primera i segona força.

5.  Lluís Suñé i l’Alternativa Baix Gaià estan enttre els grans triomfadors del 24-M a Torredembarra. Tot i la fragmentació del seu espai electoral, han aguantat els dos regidors amb una llista renovada excepte en el primer lloc. Ara hauran de decidir si abandonen l’etern esperit d’oposició i, com diuen des de fa uns mesos, fan un pas endavant i assumeixen  responsabilitats de  govern.

6.  La CUP també ha triomfat a Torredembarra, aconseguint un regidor que estava molt car per la competència en l’espectre polític que ocupen. Els cupaires torrecs recullen el fruit d’anys de treball al carrer i ara podran fer política al ple.

7. El PP s’enfonsa enmig de la tempesta perfecta de la tendència a nivell estatal i català i la seva presència al govern Masagué a Torredembarra. Els populars tornen a tenir un únic representant al ple després de perdre gairebé la meitat dels vots i Núria Gómez està condemnada a quatre anys d’oposició.

 8. Rosa Maria Guasch ha patit més del previst per mantenir-se al ple, ara davant de la candidatura independent Avui Democràcia.  Poc més de 300 vots que la situen també en una posició força marginal i també com a carn d’oposició.

9. Cinc forces de les tretze que es presenten queden fora del ple. Compromís amb Torredembarra de Montse Gassull ha obtingut un 4% dels vots tot i una campanya electoral molt potent, amb autobusos inclosos, i sembla que enterra la carrera de l’exregidora republicana. El GIT no ha superat ni la barrera del 4% i també ha pagat la seva presència al govern Masagué. Les forces que el formaven han passat de 9 a 3 regidors. Un futur complicat i qui sap si l’extinció li espera a la formació fundada per Celestí Salort. Iniciativa ha superat els 200 vots però ha quedat molt lluny del 5%.  Sumant ABG, CUP i ICV-EUiA es col·locarien com a primera força. Una dada interessant. Testimonials Recuperem Torredembarra (121 vots) i Nueva Opción Demócrata (61).

10. La participació ha pujat respecte el 2011 i això ha fet que el 5% necessari per entrar en el repartiment de regidors també s’elevés i algunes formacions no hagin pogut superar el llistó. El ple torrenc  queda finalment amb vuit forces, com fa quatre anys , i només tres grups municipals amb un sol regidor. La governabilitat no és tan complicada: n’hi ha prou amb tres socis.

Foto: Pau Ruiz (Baix Gaià Diari)

Àngel Batlle, una vida sobre dues rodes

L’Àngel Batlle ha guanyat en gairebé tres dècades de carrera desenes de títols i actualment està entre els millors pilots de bike trial del món. Però no només això: ha situat Torredembarra en el mapa d’aquest esport, creant un dels clubs de referència de Catalunya i l’Estat i impulsant un dels millors -sinó el millor- bike park de l’Estat per practicar aquesta i altres modalitats amb la bicicleta.

Quan comença aquesta passió? Molt aviat. El pare de l’Àngel havia practicat el trial amb moto com aficionat. El seu fill veia en Jordi Tarrés per la televisió i ja volia pujar damunt de dues rodes i superar pedres i obstacles. Nascut el 1984, als quatre anys li van comprar la bici i uns mesos després ja competia en la categoria promesa. En la primera cursa va ser segon. Era el primer de desenes de podis. El bike trial ja l’havia enganxat. L’Àngel va progressar en aquest esport de forma autodidacta, ajudat pel seu pare. Només va fer un curset amb el campió mundial Ot Pi. A finals dels vuitanta i inicis dels noranta aquest era un esport jove i no hi havia parcs artificials com ara per entrenar. Ho havia de fer al roquer, a Tarragona o a Vespella.

I els títols van començar a arribar. Amb 8 anys es va proclamar campió estatal de categoria promesa i la temporada 1994 va debutar al mundial, aconseguint el quart lloc. Des de llavors cada any ha participat al mundial de bike trial, excepte un parell de temporades per lesió. Va anar ascendint en les diferents categories -pousin, benjamí, minime, cadet, júnior- fins arribar a sénior. I la temporada 2010 va aconseguir el títol mundial en categoria sènior, cosa que li va permetre  entrar en la categoria elite, que aplega els 15 millors pilots del món de bike trial, una mena de Fòrmula 1 de la modalitat. Hi porta cinc temporades i l’any passat va aconseguir el setè lloc.

Per a ser un bon pilot de trial no només cal moltes hores d’entrenament i passar pel gimnàs per millorar la preparació física sinó molta concentració. El títol mundial que va guanyar l’Àngel el va aconseguir en la darrera zona, després de més de sis hores de competició, no cometent cap error i esperant que ho fes el rival, com va passar finalment. L’esclat d’alegria va ser immens. Campió del món. El salt a les motos se’l va plantejar als dotze o tretze anys, com molts pilots feien a aquella edat, però el va descartar. A ell li agrada la bici.

La pràctica professional de l’esport l’ha complementat amb la tasca d’entrenador i també la construcció a Torredembarra d’un bike park reconegut com el millor de Catalunya. El 1998 l’Àngel va crear a Torredembarra la primera escola de Catalunya per preparar millor la canalla que començava. Era una secció de la Unió Deportiva Torredembarrra i amb 14 anys l’Àngel ja ensenyava als pilots més petits els secrets d’aquest esport. La secció es va fer gran i el 2009 es van independitzar de la UDT. Naixia el Bike Trial Costa Daurada i inauguraven el bike park, situat al costat del cementiri municipal. L’escola tenia llavors una instal·lació en condicions, enveja de molts practicants d’arreu de Catalunya. L’organització a finals del proper mes juny del Campionat d’Espanya de trial, amb gairebé 200 participants, serà la gran fita del club i un gran esdeveniment per a Torredembarra, amb un retorn econòmic calculat de 30.000 euros.

El bike park de Torredembarra ha crescut molt des de la primera instal·lació amb quatre pedres, trucs i troncs gràcies a les donacions de material d’empreses de la zona: pneumàtics que costen molt de reciclar, pedres de la pedrera de Ferran... Actualment hi ha 40 nens -i alguna nena- a l’escola, que venen des de Reus i Riudoms a Vilafranca i Sant Sadurní. El club compta amb 70 socis i és una referència europea. El bike park continua creixent i ara s’hi poden practicar altres modalitats amb la bici, com el dirt jump -salts de terra-, BMX i Pum Track. També fan sortides amb BTT.

De la pràctica del bike trial no et pots fer professional i per arribar a final de mes l’Àngel ha de fer classes, exhibicions i organitzar competicions. També havia treballat en la immobiliària del seu pare. Actualment compagina totes aquesta tasques amb la universitat. Estudia  Magisteri i no té clar fins quan podrà seguir participant en el mundial. Els pilots més joves, entrenats des de sempre en bike parks, pugen amb força, i compaginar el ritme de la competició amb els estudis és complicat. Li costarà, però, deixar-ho. La seva passió per aquest esport continua sent més gran que mai.

La nova història d’en Francesc Canosa va de fum

En Francesc Canosa s’autodefineix com un explicador d’històries i en el seu nou llibre Fumar-se el franquisme exerceix aquesta faceta de forma magistral, amb el seu estil cada cop més inconfusible. L’escriptor i periodista de Balaguer continua construint el relat del nostre país abans no ens el construeixi -o deconstrueixi- des de fora. I aquest cop ens transporta a l’època franquista, a la Terra Ferma, quan algunes poblacions del que ara és el Pla d’Urgell es van convertir en unes veritables factories de producció industrial de caliquenyos.

Canosa converteix aquests productors de caliquenyos en superherois. Hi trobem enginy, esforç, solidaritat ... Són persones abocades a la pobresa després del conflicte bèl·lic que es rebel·len contra aquest destí i adquireixen poders especials en forma de fum per tirar endavant les seves famílies enmig de l’autarquia i el posterior desarrollismo.

El nou llibre d’en Francesc Canosa és un mosaic de vivències, de supervivències, que ens situen en uns pobles impregnats de la pudor inconfusible del caliquenyo o en els trens que de matinada sortien de les terres lleidatanes cap a Barcelona, Manresa, Terrassa o qualsevol població on es poguessin vendre els caliquenyos produïts en els tallers familiars. Respira optimisme, rebel·lia contra un règim encotillador, però també la por de ser enxampat per la Guàrdia Civil i poder acabar amb una multa o a la presó.

Des que vaig descobrir en Francesc Canosa a República TV m’he fet fan dels seus llibres, de les seves històries. He gaudit amb aquell relat dels pioners de la televisió al nostre país que va tallar en sec la Guerra Civil, la història d’Unió Democràtica, l’arribada de la fruita dolça al Far West català (les comarques de Ponent) i ara amb aquests superherois quotidians que van rifar-se el franquisme amb els caliquenyos. Quin serà el proper?

Lola Galván, una segona oportunitat a la Torre

Els que han patit una malaltia important veuen la vida de forma molt diferent després de superar-la. És el cas de la Lola Galván, que fa deu anys li van diagnosticar un càncer de mama. Aquesta nova vida l’està gaudint, assaborint-la dia a dia a Torredembarra, involucrada en el Grup de Dones, el Grup de Lectura de la Biblioteca i fent el programa “Efectes secundaris” a Ona la Torre. Llegint, escrivint, actuant, fent d’àvia i xerrant molt.

 La Lola és barcelonina, una pixapins, Així es defineix ella mateixa. La Lola se sent decebuda per Barcelona, una ciutat que, segons ella, en els darrers anys ha perdut l’essència a canvi dels diners: “S’han carregat una gran ciutat, que jo adorava i ara no la suporto”. A la Torre s’hi troba molt a gust, però hi veu un greu problema de neteja i d’excrements de gos als carrers que considera que hauria de ser una prioritat de l’Ajuntament en un municipi que viu en la seva major part del turisme.

Nascuda a l’Eixample esquerra l’any 1950, el pare de la Lola Galván Real va dedicar tota la vida al tennis. Conegut com a Felico, va començar fent de recull-pilotes de al Tennis Turó als set anys per a mantenir la seva família. Als quinze va iniciar una llarga trajectòria com a jugadors i professor d’aquest esport després que un dia li veiessin qualitats jugant a tennis contra una paret del club. Com a jugador va disputar molts tornejos, inclosos internacionals i va acabar guanyant el Campionat d’Espanya.  Després de retirar-se va seguir ensenyant a jugar a tennis. Era una època que ser professional d’un esport no volia dir, ni molt menys, guanyar els diners d’avui en dia.

La Lola va estudiar fins a quart de Batxillerat i després pintura a l’Escola Massana. Sempre ha tingut una vena artística. No destacava per ser una bona estudiant i un dia,que el professor els havia encarregat de dibuixar un tauler d’escacs al carbó se’n va oblidar. Era per divendres a la tarda i li va venir de cop a la memòria dinant. Suor freda. Ho va dibuixar de pressa i corrents, secant-ho ràpid i presentant-ho just a temps. Però la sorpresa més gran la va tenir en veure qui havia convidat aquella tarda el professor a classe: un molt amic seu, Joan Miró, pintor ja llavors consagrat. I el mestre li va proposar al geni què escollís quina obra dels alumnes li agradava més. I va triar el tauler d’escacs de la Lola. Després d’una exposició amb els diferents treballs, aquesta pintura que Miró va signar va desaparèixer.

La Lola era molt inquieta i al tercer curs va deixar pintura i va començar a fer d’hostessa a la Fira de mostres. Allí li va arribar una oferta per a treballar a una agència de viatges a la plaça de la Catedral de Barcelona. Era una època en què feina no en faltava i va moure’s per diferents empreses, treballant també com a hostessa a la SEAT. Va acabar especialitzant-se en el món de les agències de viatge, un sector on va treballar fins el 2008 i que li va permetre viatjar arreu el món, a llocs on mai hi hauria anat sinó fos per feina. Va seguir progressant en la feina, va ser mare de tres fills, però el món artístic la continuava atraient i, quan ja superava els quaranta anys, va inscriure’s un curs intensiu de teatre a l’Escola de Nancy Tuñón. En acabar, la Nancy li va dir que s’hi dediqués, però les responsabilitats familiars la van tirar enrere.

Després d’un negoci frustrat al Marroc, a començaments dels 200 0 es va establir amb la seva parella a la Riera de Gaià, ja que aquest va començar a treballar a Altafulla. Ella treballava a Barcelona i dormia al Baix Gaià. El 2005 va ser quan li van diagnosticar un càncer de mama i també es va produir un trencament sentimental. Va decidir anar a viure a Torredembarra perquè necessitava el tren a prop per moure’s i no volia tornar a la capital catalana. El càncer va significar un trencament important a la seva vida. La Lola creu que el disgust i la frustració del negoci fracassat al Marroc van desembocar en la malaltia. Llavors va decidir fer un punt i a part, que la seva vida era seva i volia gaudir-la cada dia, deixant enrere les foteses quotidianes. Va començar a escriure monòlegs mentre rebia els tractaments de quimioteràpia. A partir de la seva impulsivitat, la reflexió, i la improvisació sorgien aquests textos. I també un llibre: Conversaciones con una teta.

A la Lola la podem veure la televisió i al cinema. Al culebrot de TV3 La Riera ha aparegut arrossegant una cadira de rodes o prenent alguna cosa al bar. També ha tret el cap en algunes pel·lícules i minisèries. En el film Agnosia apareix als títols de crèdit però no al metratge, ja que la seva escena com a joiera es va suprimir en el muntatge final. Però va poder rodar amb Eduardo Noriega. I somriu. Participa amb els seus monòlegs en actes privats, xerrades i presentacions de llibres, però ho fa sense preocupar-se per omplir massa la seva agenda. En aquest nou enfocament de la seva vida prefereix anar tranquil·la.

La Lola és àvia de cinc néts, d’edats entre els 9 i els 4 anys, que estan a les Planes (Vallès Occidental) i als Estats Units. Hi viatja sovint. Ella és una àvia moderna, que parla molt amb els néts, els explica històries i els vol fer volar la imaginació. Malgrat tot, és contrària a les noves tecnologies. No té ni whatsapp al mòbil. Mai surt de casa sense un llibre i quan marxa als Estats Units a veure la seva filla en pren almenys tres. Llegir, escriure, xerrar, actuar... és la seva nova vida.

Publicat al número de maig del Diari de la Torre

Deu apunts sobre les eleccions municipals de Torredembarra

Ara que ja coneixem les candidatures que es volen presentar a les eleccions municipals de Torredembarra del proper 24 de maig, analitzem algunes dades que es desprenen de la seva composició:

1. Catorze llistes és un récord a Torredembarra, superant les 11 de 2011 i a nivell català i espanyol és difícil trobar un municipi de la mida de la Torre amb tantes candidatures. Tarragona “només” en té 13, per exemple. Aquestes 14 llistes situat Torredembarra en diverses portades de diaris i han proporcionat minuts de ràdio i TV.

2. El 2011 4 de les 11 llistes que es presentaven no van superar el llindar del 5% i van quedar fora del ple. Tot apunta que, aquest any, almenys 4 o algunes més quedaran fora del ple. Dependrà de la participació. Com més  hi hagi, més pujarà el llindar del 5% -comptabilitzen els vots en blanc- i més “car” serà el regidor. Hi ha qui s’ha presentat convençut que la participació serà baixa.

3. Dues llistes tenen ex-regidors de CiU i en canvi CiU ha renovant radicalment la candidatura amb una desconeguda Anna Magrinyà al capdavant i el jove Joel Navas escalant de l’onzè  al segon lloc. Rosa Maria Guasch lidera Avui Democràcia i Daniel Masagué i Paqui Felguera ocupen els dos primers llocs de Units per Torredembarra. Recordem que Guasch va ser qui el 2007 va treballar perquè Masagué fos l’alcaldable de CiU en detriment de Pere Font. Vuit anys després tots dos estan fora de CiU i Font, en cap llista.

4. A més de Masagué i Felguera, un altre imputat lidera una altra llista, Ignasi Duran, del GIT. Tots tres van compartir govern del 2011 al 2014.

5. Els dos polítics més “veterans” que es presenten són Lluís Suñé i Montse Gassull, amb dotze anys ocupant un seient a la sala de plens . Suñé és per quart cop consecutiu cap de llista de l’Alternativa Baix Gaià i Gassull, després de tres convocatòries format part de la candidatura d’ERC, aquest cop encapçala Compromís amb Torredembarra després de la seva marxa de les files republicanes.

6.  A més de Suñé i Duran, també Eduard Rovira, en aquest cas a ERC, repeteix com a cap de llista. Dos números dos el 2011, Jordi Solé (PSC) i Núria Gómez (PP), fan el salt al primer lloc i Anna Magriñà està al capdavant de CiU després de no anar a la candidatura nacionalista el 2011.

7. El vot més esquerrà de l’espectre polític es fractura. Es presenta per primer cop a Torredembarra la CUP després de fracassar la seva integració amb Alternativa i Toni Sacristan en serà l’alcaldable. Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa, amb Albert Bonet al capdavant, vola per primer cop sola a la Torre després que el PSUC formant part de l’Entesa i Unió de Progrés els dos primers mandats i posteriorment amb l’Alternativa. Recuperem Torredembarra sorgeix d’una escissió de Podem, amb Xelo Ruiz de número u i Amador Martos, alcaldable fa quatre anys de Els Verds, en segon lloc.

8.  Ciutadans té moltes opcions d’estar al proper ple si tenim en compte els resultats en les darreres convocatòries electorals. Ho fa amb Toni Cruz -ex-GIT i ex-Plataforma del Radar- com a cap de llista. Una altra formació que debut aquest any és Nueva Opción Demócrata, amb José María Muñoz com a número u.

9.   L’actual regidor Octavi Solé, que tanca la llista de CiU,és qui més cops ha format part d’una llista electoral a Torredembarra. Només ha faltat el 1999.

10. Finalment, per primer cop en la democràcia, un alcalde de Torredembarra no es presenta a les eleccions. És el cas d’Enric Grangel, que l’any 2011 va ser cap de llista del PSC i l’agost de 2014 va accedir a l’alcaldia torrenca després del cas Masagué.

De la platja de Baix a Mar a Primera Divisió

La temporada 1963-1964 dos jugadors de Torredembarra, nascuts a Baix a Mar, van formar part de la plantilla de l’Espanyol a Primera Divisió. Un era en Gerard Gatell i l’altre Joan Maria Mercadé. Gatell ja fa anys que ens va deixar, però Mercadé continua vivint al barri marítim torrenc i conserva centenars de fotos i retalls de diari que recorden el seu pas pel futbol professional durant la dècada dels seixanta i inicis dels setanta.

Joan Maria Mercadé Figuerola va néixer el juny de 1942 a Baix a Mar. A la platja del barri mariner va començar a donar els primers tocs a la pilota. Hores i hores corrent per la sorra el van dotar d’una gran condició física i els bots sovint imprevisibles de la pilota van obligar-lo a depurar la tècnica i els reflexes. Amb 15 anys, ell i els seus amics Litu Colmenero i Anselmo Pijoan se’n van anar a jugar amb el juvenil del CF Berkel Pescadores de Vilanova. Va ser el primer cop que es va federar . Al club del Garraf hi treballava un entrenador que també era scouting del Barça i va recomanar el jove mig-centre torrenc a l’entitat blaugrana, que la temporada 1958-59 el va incorporar al seu juvenil.

Al club blaugrana va estar-hi dues temporades. Continuava vivint a la Torre i pujava a Barcelona el cap de setmana. De l’hostal al camp es movien amb la moto d’en Salvador Sadurní. Amb el porter de l’Arboç hi va fer una bona amistat durant l’etapa blaugrana. L’estiu de 1960 Mercadé va canviar els colors blaugranes pels blanc-i-blaus. Hi va tenir un paper clau en Josep Valls, Coco, que va fer d’enllaç amb un directiu de l’Espanyol que es dedicava a la indústria de les perles a partir de les escates del peix i venia sovint per la Torre. Mercadé ve provar pel conjunt de Sarrià i va fitxar per l’equip amateur. Llavors si que va anar a viure a la capital catalana, en una pensió on coincidia amb altres jugadors del filial perico.

En l’Espanyol Amater va coincidir amb Gerard Gatell, també de Baix a Mar, i amb un mig volant mallorquí que després va fer carrera empresarial i política, de nom Abel Matutes. Al qui va ser ministre d‘Exteriors amb el primer govern Aznar el recorda com un bon noi i un bon futbolista. Una de les situacions estranyes que va viure al filial espanyolista va ser la transformació durant una temporada cada diumenge en el Vic, amb qui va pujar de Regional a Tercera Divisió. El club de la capital de l’Osona va “llogar” el segon equip espanyolista per ascendir de categoria.

L’estiu de 1963, Mercadé i mitja dotzena més de jugadors de l’Espanyol Amateur es van incorporar al primer equip. També arribava Tejada, del Barça. Allí va coincidir amb Gatell, que des de la temporada passada ja formava part de la plantilla. L’inici de Lliga de Mercadé, que havia estat reconvertit a extrem, va ser més que notable i el seu nom va figurar durant unes quantes jornades al més amunt de la taula de golejadors. En el seu primer partit ja va fer dos gols, en l’empat a quatre contra el Llevant.  Compartia davantera amb Tejada i un mite ja crepuscular però encara molt efectiu davant de porta com era Ladislao Kubala. A l’hongarès el recorda com una persona difícil de tractar, molt egocèntric i amb una colla de jugadors que volia que el recolzessin sempre. De tant en tant, marxava a rodar espots i no tornava. En Lazly va acabar la temporada fent de jugador-entrenador. Va ser la darrera de l’astre magiar en actiu. Però, en general, recorda un bon ambient en el vestidor blanc-i-blau.

Precisament Kubala va ser qui li va treure el córner que va permetre a Mercadé marcar l’únic gol de l’Espanyol contra el Real Madrid a Sarrià. Un dels grans moments de la seva carrera. La temporada no la va acabar amb l’Espanyol. El servei militar se li va creuar en la seva carrera i, a més, en forma de dos anys a Marina, a Cartagena. El club de Sarrià ho va aprofitar per traspassar-lo al Llevant junt amb Gatell, a canvi de Domínguez, que es va incorporar a l’Espanyol.  Havia jugat nou partits i marcat quatre gols amb l’equip barceloní.

Amb el club granota, llavors a Primera, només va jugar la Copa del rei i va ser cedit al Cartagena, a Tercera Divisió, on va marcar molts gols i a estar a punt de pujar a Segona. Al cap de dues temporades va tornar al Llevant, que llavors militava a Segona. A València va conèixer qui acabaria sent la seva dona, que era cambrera on acostumaven a dinar ell i altres jugadors del Llevant i el València, com els internacionals Paquito i Ansola. Va jugar en diversos equips de Segona i Tercera, aconseguint ser sempre el màxim golejador: Terrassa, Eldense, Jerez de la Frontera, Nàstic, Lleida. El 1973 es va casar i encara va jugar a Regional, amb el Lloret de Mar i el Sants, fins que el 1974 es va retirar i va decidir obrir un bar a Baix a Mar, “El Bodegón” amb el que havia estalviat com a futbolista professional. Reconeix que es va guanyar bé la vida, amb sou i fitxa i primes que sovint eren molt interessants, com els 10.000 euros per guanyar el Real Madrid.

S’havia tret el títol d’entrenador, però la seva experiència com a tècnic es limita a dues temporades dirigint el primer equip de la Unió Deportiva Torredembarra. Des de llavors, l’esport només l’ha viscut com a espectador, i va estar centrat en el bar fins que ja fa més d’una dècada el va llogar. És més del Barça o de l’Espanyol? Reconeix que més del conjunt blaugrana. I una mica l’Osasuna, per motius familiars.

Peu de foto: En Joan Maria Mercadé, acotxat a l’esquerra, acompanyat d’en Gerard Gatell i en Litu Colmenero. Darrera d’ell, en Josep Valls, Coco.

Publicat  al número d'abril del Diari de la Torre

Ana Belén Nuevo, quan els somnis es fan realitat

L’Ana entra al Fitness Club Anura a les vuit del matí en surt a les deu del vespre la majoria de dies. Gairebé catorze hores ininterrompudes de feina. Però ho fa a gust i el temps li passa volant. Sent passió pel que fa. Ella és la propietària i directora del centre, una referència no només a Torredembarra sinó a la demarcació tarragonina, amb més de vuit anys d’història i que pràcticament no ha viscut res més que aquesta situació de crisi econòmica que ha obligat l’Anura a reinventar-se contínuament. La veiem al despatx, en la gestió de la paperassa, però també dirigint classes d’aeròbic, hip hop o spinning o fent d’entrenadora personal.

 L’Ana Belén Nuevo Ramos, nascuda a Torredembarra el 1980, ha practicat esport des de ben petita. Als vuit anys es va iniciar en el patinatge artístic quan la Unió Deportiva Torredembarra era un referent en aquesta disciplina. Va convertir-se en la segona millor patinadora de la demarcació tarragonina, només superada per una fora de sèrie com era la reusenca Laura Sánchez. L’Ana va ser subcampiona provincial diversos cops, campiona per equips i va formar part de la selecció catalana. Però el patinatge artístic és un esport molt dur i als 17 anys ho va deixar. Després de penjar els patins, va ser entrenadora al Club Patí Salou.

Va estudiar Magisteri en Educació Física i els estius els va aprofitar per formar-se com a monitora de gimnàs, primer com a monitora d’aeròbic i step. Però també com a quiromassagista, preparadora física i culturisme, entrenadora personal, funk, hip hop i altres activitats. La formació en les diferents disciplines és privada i costa molts diners. Aquest és un sector amb un alt grau d’intrusisme, on pagant poc i amb poques hores de formació, pots obtenir títols, que acrediten però ben poca cosa. Recentment, la Generalitat ha homologat un títol als qui han pogut acreditar la seva formació.

Va començar a treballar al Gimnàs Silver Gym, el lloc on anys abans es preparava físicament per a la competició de patinatge. Va estar-hi un any. Sentia que, amb els recursos materials d’aquell centre, no podia posar en pràctica tot el que havia après. Va buscar feina a Tarragona i en va trobar en un gimnàs femení que havia obert a la Vall de l’Arrabassada. Després va anar a treballar a l’Sport Gym, un dels millors centres de la ciutat, on va estar-hi dos anys. Un paradís, des del punt de vista dels recursos, segons explica ella.

L’Ana va veure una oportunitat de negoci al seu poble relacionada amb el que estava treballant i va llençar-s’hi. Va detectar que a Torredembarra només hi havia petits gimnasos, però no una instal·lació més gran, que pogués fer també la funció de club social. Ho va comentar als seus pares i li van dir que estava boja, però finalment els va convèncer. I van trobar un local de 1.200 metres quadrats al carrer Alt de Sant Pere. Era una bogeria, però era el seu projecte. El nom, Anura, agafava les primeres lletres del seus nom i cognoms. Va deixar la feina i, assessorada per Life Fitness, que li havia de subministrar el material, va començar a viatjar per tot l’Estat per estudiar centres com el que volia obrir. També es va formar en gestió d’instal·lacions esportives.

L’1 d’octubre de 2006 obria el Fitness Club Anura, amb 400 socis que s’havien donat d’alta sense conèixer les instal·lacions, a través d’accions de promoció que havia impulsat l’Ana. L’equip inicial estava format per 16 persones, amb una peça molt important com era el Quico Iborra, professor de l’Ana a l’Orthos Tarragona i que la va voler acompanyar en el primer any d’aventura. Ella li està molt agraïda. L’equip estava integrat per persones titulades per a l’activitat que desenvoluparien i van fer-los-hi formació en atenció al client. L’altre gran objectiu era que fos un equip molt cohesionat. Durant aquests vuit anys, hi ha hagut molta renovació a la plantilla i tres extreballadors han arrencat negocis propis relacionats amb el món del fitness.

L’Anura és més que un gimnàs. És un club social on el soci hi pot trobar un cuidador personal que vetlla per tres aspectes: el físic, la salut i l’estètica. Hi contribueix molt l’spa urbà, l’únic de què disposa Torredembarra.  A l’Anura hi trobarem gent de totes les edats, depenent de la franja horària que hi anem. La gran afició de l’Ana és el hip hop també hi ha trobat el seu espai: ha creat quatre grups d’aquesta disciplina, de totes les edats, incloses les mares dels més petits, de quatre i cinc anys. El Gimnàs Anura no és un espai tancat, sinó que sempre que li demanen surt al carrer. Durant aquests anys s’han pogut veure moltes exhibicions a l’aire lliure, en festes, actes populars, de salut... Hem vist spinning, aeròbic, hip hop... En els darrers anys han aparegut nous gimnasos i la febre del running i del pàdel també es noten a Torredembarra. L’Ana no ho veu com a competència, sinó com una ajuda a augmentar la cultura esportiva de la gent i, de retruc, la seva salut.

El món del gimnàs i del fitness evoluciona i en els darrers anys explica l’Ana que Zumba és l’activitat que més està de moda i l’Anura no ha perdut el temps i actualment són l’únic gimnàs de Tarragona on es pot practicar Zumba step i Budokon. Des del gener estan potenciant el servei d’entrenador personal . L’Ana té dos clients de molt de nivell: el campió de biketrial Àngel Batlle i en Llorenç Gómez, un dels tres millors jugadors del món de futbol platja. És un no parar. L’Ana ja està pensant en la celebració dels deu anys del Gimnàs Anura. Pistes no en vol donar, però ja avança que faran coses especials.

Publicat al número de març del Diari de la Torre

Gabriel Comes, perpetuador de la memòria de Baix a Mar

En Gabriel Comes va viure una infància feliç a Baix a Mar, on hi va arribar quan tenia tres anys amb la seva família. Venien de l’Ametlla de Mar. Tot i no tenir-ne més records del poble on va néixer que quan hi anava per les festes majors, conserva l’inconfusible accent “calero”. Nascut el 1952, en Gabriel Comes Nolla va viure el barri mariner torrenc, que vivia de indústria de la pesca, amb dues-centes persones treballant cada dia al mar, un dels quals era el seu pare. Va estudiar a la escola unitària be Baix a Mar i després de les classes jugava amb els altres nens pels carrers o per la platja, a futbol, a fet i amagar... No feien deures.

Als 14 anys ja tenia clar que de gran volia ser mestre. En Gabriel va ser de la primera promoció que va haver de tenir el batxillerat superior per fer magisteri. Considera que aquest fet va dignificar aquesta professió, tornant al mestre l’estatus de la Segona República, quan no n’hi havia prou amb el batxillerat elemental, cosa que el Franquisme va canviar. Després de llicenciar-se, va fer tres anys de professor al Col·legi Roig de Tarragona, fins que va aprovar les oposicions per ser mestre al Col·legi Antoni Roig de Torredembarra, on hi va ser set anys.

Mentre, va estudiar  i es va doctorar en Pedagogia a la Universitat de Barcelona i al mateix temps es llicenciava en Filologia Catalana. El 1987 va començar a fer classes a la Universitat Rovira i Virgili en la branca d’Educació especial, especialitat cap on es va decantar. Era un moment de canvi legislatiu al nostre país amb l’entrada en vigor de la Llei d’Integració que impulsava que els alumnes amb alguna discapacitat poguessin assistir a classe a un col·legi ordinari. Era l’escola inclusiva. Calia, doncs, preparar especialistes i als mateixos professors. Aquesta va ser la tasca d’en Gabriel en els seus inicis com a professor universitari, tant en la docència com la investigació. Es va jubilar l’estiu de 2014 després de formar centenars de pedagogs, mestres i psicopedagogs i escriure una desena de llibres, en matèries com l’ensenyament de la lectura i l’escriptura en nens i nenes amb síndrome de down, on va crear un mètode específic i pioner, però també sobre l’atenció a la diversitat i el fracàs escolar.

Però el Gabriel té una altra faceta com a escriptor, dirigida a un dels seus grans objectius: que no es perdés la memòria del món pescador de Baix a Mar del segle XX. Hi ha dedicat estones lliures i vacances i que han fructificat en una desena de llibres més. Ha enregistrat  hores i  hores d’entrevistes amb els més grans del barri, extraient aqueta matèria prima que és la memòria i plasmant-la en llibres com De proa a popa, Adéu sorra, Vara vara o La mar dels pescadors. El juny vinent apareixerà la seva darrera obra, dedicada a les cançons de taverna i que es cantaven dalt del poble, a Cal Astut i Cal Xaveia, i que no només es podran llegir sinó escoltar, ja que les va gravar a inicis dels vuitanta en uns cassetes que ara es convertiran en DVD.

Reconeix que ell no és historiador i que es basa en els testimonis orals. Només visita els arxius per comprovar algunes dades. En la ficció només s’hi va capbussar un cop, amb un llibre infantil, El diari d’en Marcel, protagonitzat per un nen que anava a escola amb una nena cega. En Marcel explicava el dia a dia de la Gemma, que tot i la seva capacitat anava al cine, suspenia exàmens o anava en tàndem. Es va editar en català i castellà i es va esgotar.

Però a en Gabriel, el Gabi pels amics, ha estat molt implicat en el teixit associatiu del municipi. Durant la Transició va ser fundador i primer president de l’Associació de Veïns de Baix a Mar i recorda que van fer molta feina. Des d’aturar bogeries urbanístiques com un passeig marítim amb trànsit rodat i edificis de gran alçada, a impulsar activitats culturals com les havaneres o pels nens com la Cavalcada de Reis.  El 1979 van situar un dels seus membres de l’associació com a cap de llista de la candidatura de l’Entesa, que aplegava el PSUC, ERC, CCOO i Unió de Pagesos i van obtenir un gran èxit electoral: segona força per darrera de CiU. Ell mai s’ha situat en primera línia política, tot i que reconeix que va estar a punt de fer-ho i es pregunta que hauria passat.

A finals dels 90 va reactivar el Centre d’Estudis Sinibald de Mas, assumint la presidència quan estava a punt de desaparèixer. Va recuperar la tradició de treure un recull de treballs cada any i considera que va assentar les bases del dinamisme actual de l’entitat. També ha estat gairebé des de la fundació el Club Escacs Torredembarra i membre de diferents juntes directives, fina a arribar a la presidència l’any 2010. Actualment ostenta el càrrec i continua jugant a escacs, una activitat que explica que l’ha ajudat en moments de molta intensitat acadèmica i ho recomana a tothom. També ha estat en directives d’associacions de pares i va ser president de la secció de voleibol de la UDT. I recorda que si el Club Voleibol Sant Pere i Sant Pau ha arribat tan lluny ha estat una mica per “culpa” dels jugadors de voleibol torrenc, que anaven a entrenar al pavelló del barri tarragoní quan no podien fer-ho a la Torre i van donar-hi a conèixer  aquest esport.

En Gabi mira el passat amb un somriure i el futur amb projectes il·lusionants. Ja té en marxa dos nous llibres: un sobre peixos i un altre sobre boters. I un tercer sobre el futbol a l’Ametlla de Mar. A Torredembarra hi té la seva vida però no oblida els seus orígens caleros.

Publicat al número de gener de 2015 del Diari de la Torre